Perquè Brunyols i no Bunyols…

ImagenDoncs pel mateix que xucavem pà amb tomata o engegavem avolles…

De petita teniem una casa a pagès, al Veïnat Bruguera, entre Llagostera i Cassà, i al costat hi vivia la familia més meravellosa que he conegut mai. Els Guich de Can Vendrell, la meva segona familia.

Ells ja no viuen a pagès i nosaltres ja no tenim la casa, però encara ens seguim veient i mantenim el contacte.

Ahir vam fer un viatge express cap allà ja que era l’aniversari de la meva fillola Júlia i el celebraven amb un dinar. De sobte els records em van embriagar,  això que sols erem part de la familia, però hi havia cosins que feia més de dos anys que no veia…

Va ser genial, el dinar en familia, tot i que es van notar a faltar els dos puntals, la Sra. Roser, que estava una mica pioca i no va venir, i el Sr. Jaume, que ens va deixar fa uns anys…

La meva infantesa i part de l’adolescència es va viure entre vaques, el porc, cabres, ovelles, puces, gallines, conills, oques (que en són de malparides les oques… encara em fan mal les passigades al cul)… i per altre part bosc i camp. Qui no ha anat mai a recollir bales (de les rectangulars d’abans, que la palla era vista) en ple estiu, ha jugat després al paller i no ha pogut dormir en tota la nit de la picor s’ha perdut una de les millors experiències de la vida. La meva infantesa a la masia està tenyida d’un munt de mots especials de pagès que m’acompanyaran tota la vida, nosaltres feiem brunyols, menjavem tomàtes i estefanòries, colliem oserda, engegavem les avolles, caçavem bolets i espàrrecs, donavem menjar als cunís, … i una llarguissima llista que no s’acabaria mai.

Però anem al que aputavem amb el títol… per mi els Brunyols de quaresma sempre seran BRUNYOLS, compactes, amb hores de llevat, d’aquells que el dia següent s’han de menjar xucant al cafè i al cap de tres dies podries matar algú amb ells…

Els brunyols es pastaven en familia la nit abans, i se’n feia un cossi d’aquells d’estendre la roba, enorme! El dia següent la casa s’omplia de festa, venia part de la familia a ajudar a primera hora, la cuina era un bullici de dones amunt i avall. Al foc una cassola enorme, plena d’oli fins al capdamunt, al costat la massa ja llevada que sortia pels costats del cossi, i els nens ben preparats per ensucrar els brunyols i enxampar-ne algún dissimuladament.

Encara recordo la fortor de la massa, l’anís, l’oli d’oli calent, la Marta donant ordres, la senyora Roser tranquila com sempre, la Mariàngels trastejant i el senyor Jaume cridant i renegant com sempre.

Un cop fets venia l’anar i venir de gent, el dia que es feien els brunyols no es feia un dinar multitudinari com la festa major, però els germans anaven i venien, els nèts es quedaven de vacances per setmana santa i la casa s’omplia de bullici.

Aleshores hi havia l’intercanvi, jo feia la mona cada any, i els en donava una, ells ens donaven una bossa de brunyols; anaves a fer un volt a Can Rajoler i la Sion t’oferia brunyols, anaves a buscar la llet a Can Ferran i l’Angelina et donava un bunyol… i llavors les comparacions, que si els de la Sion són més durs però tenen més gust d’anís, que si aquest any t’han quedat molt bons…

És per això que he buscat la recepta familiar, he fet mans i mànigues i al final l’he trobat, i sense fallar a la tradició li he donat el meu toc personal. La Sra. Roser ja fa anys que no en fa, de brunyols, però jo vull seguir el seu llinatge, al igual que espero que la meva filla incorpori millores i se’ls faci seus…

Això són per mi els Brunyols, records, olors i familia.

Us estimo!!!

Imagen

Deja un comentario